Canvi de rumb

Los diarios del ron

… this is the end of one history and the beginning of another.

Potser el trailer donava més joc a la imaginació del què ha donat la pel·lícula en si. Tot i així, crec que el personatge deppinià és molt encertat. Per primera vegada però, he vist en Depp amb cos de senyor, tot i que el seu expressiu rostre continua  ple d’una vida molt particular. 

No se com debía ser realment Hunter S. Thompson, però Paul Kemp el converteix en un home molt pintoresc. Periodista, novel·lista i alcohol, molt d’alcohol. El que més m’ha impactat de la història és que, en el fons, els esdeveniments no són importants; es tracta d’una història qualsevol, però crec que aquí la gràcia està en els seus personatges i l’ambient del qual es nudreixen. 

Hi ha un parell d’escenes que m’han encantat. Veure el duo Kemp - Sala conduint el cotxe que han destrossat la nit anterior, camí cap a la reunió, un sobre l’altre en el seient del conductor amb el cotxe de la policia la costat, no té preu. 

També és estelar el moment en què en Depp es mira a casa d’en Sanderson la jove parella regalant-se amor agafats al vaixell enmig de la seva platja privada. Oh god.

I, tot i ser fan d’en Depp, he de confessar que no ha estat el meu personatge predilecte de la pel·lícula. El lloc d’honor se l’endú Giovanni Ribisi en el paper de Moburg.

Com a periodista i intentent d’escriptora dir que trobo més emocionant aquest món periodístic que l’actual. Potser tot és qüestió de buscar la inspiració en colírics tropicals.